27. Veus i visions: explorant llocs postcolonials a través de la cocreació audiovisual participativa

L’esforç per abordar les desigualtats epistemològiques persistents en la investigació sobre les realitats africanes ha donat lloc a qüestions sobre la producció de coneixement compartit i les maneres de construir una investigació més inclusiva. Per respondre al repte de la descolonització de la investigació en ciències socials, els estudiosos han recorregut als mètodes audiovisuals participatius. Més enllà d’això, aquests enfocaments ens permeten abordar els reptes metodològics de connectar amb la immediatesa de l’experiència humana d’una manera afectiva i sovint no verbal i immersiva. Estudiar aspectes de l’experiència encarnada que estan arrelats en les relacions immediates de les persones amb mons tangibles o intangibles sovint planteja reptes per als mètodes qualitatius tradicionals de les ciències socials i requereix enfocaments que van més enllà dels límits del discurs. Buscant identificar “nous camins empàtics a través de les quals intermediar el coneixement quotidià” (Pink 2011, 451), els mètodes audiovisuals participatius poden ajudar a despertar records d’una altra manera borrós, així com il·lustrar i comunicar aquest passat a un observador extern. Aquest panell es proposa explorar aquesta intersecció entre l’antropologia audiovisual, els enfocaments de recerca participativa i l’estudi del tangible i l’immaterial a l’Àfrica postcolonial. Els mètodes audiovisuals participatius requereixen un compromís actiu i es presten a la co-creació, ajudant així a relaxar les jerarquies en contextos de desigualtats de poder, un repte amb què es troben molts etnògrafs externs. Seguits de manera responsable, aquests mètodes poden ajudar les comunitats a assumir el control de les seves narracions: expressant prioritats i afectes a través de la seva pròpia mirada i utilitzant la seva pròpia veu. Sovint, el procés de coproducció no és menys important i edificant com els productes finals: en el millor dels casos, l’entorn de laboratori de tallers de formació i sessions d’obtenció pot tenir beneficis afegits per a les comunitats (per exemple, perfeccionant les habilitats i obrint nous vies de co-creació) i per a l’investigador (per exemple, informant-los sobre les dinàmiques i les prioritats del poder social). Els mitjans audiovisuals, que ens permeten captar i transmetre afectes a través d’imatges sonores i visuals, s’han convertit en un estímul important per impulsar les històries i les perspectives de les persones. Tenint en compte el potencial d’aquestes eines per a l’antropologia sensorial de manera més àmplia (Pink 2006), ens preguntem com els mètodes audiovisuals poden ajudar a entendre l’experiència dels llocs mediats a través dels sentits? Convidem a aportacions que parlin a la qüestió de com la implicació amb els àmbits del so i la imatge pot permetre tant a l’investigador com als participants evocar diversos significats, experiències i emocions (Glaw et al. 2017). Ens interessa especialment el potencial participatiu i l’aplicació de les eines audiovisuals, ja que s’ha demostrat que ofereixen maneres creatives d’implicar els interlocutors. En participar en la investigació audiovisual participativa, els autors han desenvolupat la idea d'”autoritat compartida” (Bodenstein i Waldburger 2021). D’aquesta manera, els enfocaments de recerca participativa desafien les dinàmiques de poder històricament arrelades, permetent que les comunitats interessades en entorns postcolonials s’apropiïn més del procés de recerca (Pauwels 2015). A continuació es descriuen els enfocaments metodològics concrets que considerem rellevants per als reptes descrits anteriorment. No obstant això, altres mètodes en aquesta línia són benvinguts. La fotografia i la videografia participatives (Cumming i Norwood 2012) s’han aplicat en diverses disciplines acadèmiques per permetre als participants controlar millor les seves narracions i perspectives (Latz 2017). Aquests mètodes, com ara la veu fotogràfica (Gubrium i Harper 2016, McLees 2013), plantegen preguntes sobre l’autoritat de qui arriba a imaginar a qui, i requereixen que l’investigador renunci al control de la càmera. Per tant, pot funcionar com una eina postcolonial per contrarestar els estereotips perpetuats a través dels mitjans visuals. A més, aquest panell està interessat en articles que exploren com les eines audiovisuals, com ara “caminar amb vídeo” (Pink 2007) i “caminades sonores” (Butler 2007), combinen mètodes audiovisuals i basats en el moviment per estudiar llocs. Reconeixent el cos com a lloc del nostre coneixement i experiència (Desjarlais i Throop 2011: 89), aquests mètodes creen trobades amb un entorn (no) humà que pot conduir a una contextualització espacial més profunda d’històries, experiències o records. Per explorar les interseccions de la producció de coneixement i la creació de llocs, ja s’estan utilitzant mètodes innovadors com ara les entrevistes a peu (Anderson 2004; Butler i Derrett 2014) i les passejades (Kusenbach 2003), que es poden complementar amb dimensions audiovisuals. Encara que no s’etiquetin com a “participatius” per se, s’ha demostrat que altres mètodes equilibren les relacions de poder mitjançant l’acte de dibuixar i la creació col·laborativa de material etnogràfic que permeti l’accés a afectes i experiències situats espacialment. És el cas, per exemple, dels mapes sensorials i mentals, que ens permeten anar més enllà de les concepcions representacionals dels mapes per visualitzar emocions i sensibilitats (Mekdjian i Olmedo 2016). Reconeixent que aquests mapes poden revelar la importància subjectiva de determinades fites i llocs (Trell i Van Hoven 2010), poden ajudar a establir coneixements decolonials, per exemple desafiant les orientacions geogràfiques convencionals des de les perspectives indígenes. En una línia similar, aquest panell acull contribucions en forma d’esbossos, còmics i altres sortides gràfiques. Els dibuixos, per exemple, deixen més espai a la creativitat dels participants i tenen el poder de recrear “memòries socials” (Afonso i Ramos 2004) però també d’imaginar futurs nous i alternatius. Els dibuixos comprenen tant “memòries com expectatives” i els converteixen en “històries” i així revelen diferents entrelaçaments entre passat, present i futur (Aalders 2020, 64). Com pot funcionar el dibuix antropològic com a eina per fer visible l’invisible (Causey 2017), per exemple en el context de la pertinença o dels records de la pèrdua? Finalment, aquest panel també pretén obrir debats al voltant de decisions concretes relacionades amb l’ús de mètodes audiovisuals participatius, com ara l’elecció de l’equipament adequat, la selecció de participants i l’organització de formacions i tallers. A més, convidem els acadèmics a reflexionar sobre les consideracions ètiques que impliquen aquests mètodes, especialment pel que fa a la propietat de les dades, la confidencialitat i la privadesa, els problemes de restitució, els resultats compartits i la responsabilitat social. Aquest panell es basa en la nostra investigació sobre els llegats de les intervencions de desenvolupament internacional passades a l’Àfrica oriental sota l’ERC Starting Grant AfDevLives a l’Iscte – Institut Universitari de Lisboa. Inspirat per la naturalesa interdisciplinària del nostre treball, aquest panell està obert a una varietat d’estudis de casos, orientacions de recerca i focus regionals a tot el continent. De la religió a la salut, del gènere als estudis urbans, ens agradaria crear un fòrum interdisciplinari sobre passats polifacètics en contextos africans que fomenti la cocreació de coneixement.