Les polítiques lingüístiques constitueixen intervencions sobre la llengua. Regeixen les relacions entre llengües, més sovint en el marc dels Estats. Analitzant-los, arribem a la següent observació. D’una banda, la construcció d’estats-nació a partir de l’elecció d’una única llengua per a un estat, la globalització i la industrialització, així com les noves tecnologies i la geopolítica han modificat el panorama lingüístic de la majoria de països o regions del món. D’altra banda, sempre cal establir una distinció entre les llengües realment parlades en un país i la gestió oficial d’aquestes. Tots els estats del món experimenten el multilingüisme. Per tant, es veuen portats a adoptar polítiques lingüístiques. La política lingüística és un conjunt de mesures que adopta un Estat respecte d’una o més llengües parlades al territori sota la seva sobirania, per modificar-ne el corpus o l’estatus, generalment per reforçar-ne l’ús, de vegades per limitar l’expansió. La política lingüística pot consistir a desenvolupar el corpus d’una llengua mitjançant l’estandardització de l’ortografia i el lèxic, o bé afavorint la creació terminològica. També es pot resumir com canviar l’estatus d’una llengua declarant-la oficial. La política lingüística finalment pot recrear una llengua l’ús de la qual es va perdre. Si ens referim a la història de les polítiques lingüístiques realitzades arreu del món, distingim tres grans categories: intervenció, no intervenció i assimilació. La política lingüística intervencionista pretén accelerar o frenar l’evolució normal d’una llengua; que permet reduir, augmentar o eliminar la competència entre llengües. Aquesta categoria de polítiques poques vegades es basa en motius purament lingüístics. Sovint està vinculat a projectes socials formulats segons objectius culturals, econòmics i polítics. Els governs adopten mesures incentivadores o coercitives. També es basen en el poder, l’atracció o el prestigi de les llengües en relació entre elles. La intervenció estatal és el tipus de política lingüística més practicada arreu del món. Les constitucions de la majoria dels països inclouen disposicions lingüístiques. Actuem sobre les relacions entre les llengües parlades en un Estat, modifiquem el seu estatus recíproc. D’altra banda, la política lingüística de no intervenció consisteix a escollir el camí del deixar anar, ignorant els problemes quan sorgeixen i deixant evolucionar l’equilibri de forces present. A la pràctica, aquesta és una planificació que treballa a favor de la llengua dominant. Això és el que Didier de Robillard anomena “la política lingüística per defecte”. Un govern no intervencionista no actua com a àrbitre i té cura de no adoptar disposicions constitucionals o legislatives sobre les llengües. En el marc de la política lingüística assimilacionista, l’Estat utilitza mitjans planificats dirigits a accelerar l’assimilació de les minories. Per a la majoria dels estats, l’elecció d’una política lingüística continua sent una qüestió crucial. De fet, les llengües i el poder estan estretament lligats. Les relacions jeràrquiques que s’estableixen entre les llengües en contacte en una societat determinada es generen per la distribució del poder. En conseqüència, qualsevol modificació de l’organització social i política implica el qüestionament de la(s) llengua(s) de poder, per tant, el canvi del panorama lingüístic. En aquest cas, els Estats recorren a la “planificació lingüística”. Didier de Robillard la defineix com una activitat científica que sovint integra coneixements multidisciplinaris tenint en compte la complexitat de les realitats abordades, aplicant-se a descriure, estudiar, proposar solucions i mitjans concrets per millorar situacions lingüístiques percebudes com a “problemàtiques”. És a dir, la planificació lingüística és un procés polític i administratiu destinat a modificar o bé el codi lingüístic (és a dir, el corpus de la llengua, la llengua com a sistema), o la distribució funcional (és a dir, l’estatus o el paper social de les persones). idiomes) o tots dos alhora. Segons Didier de Robillard, esquemàticament la planificació lingüística té dues vessants: – fixar els objectius a assolir pel que fa a l’ús de les llengües en contacte en un mateix territori nacional, ja sigui per part d’un govern, o per part de una institució; – la definició de les mesures que s’han d’adoptar, dels treballs a realitzar, de les despeses que s’han de planificar i assumir per assolir els objectius marcats. La història, la construcció d’estats-nació i la globalització, així com les noves tecnologies i la geopolítica han modificat el paisatge (socio)lingüístic dels països africans. Davant el multilingüisme, els governs han adoptat accions sobre les llengües com a part de les polítiques lingüístiques. Per als governs africans, la resolució del problema lingüístic ocupa un lloc crucial en la implementació de les polítiques nacionals i el desenvolupament dels diferents països. En quins idiomes s’ha d’impartir l’educació, l’administració o la justícia? Quines llengües s’han d’utilitzar en els intercanvis econòmics i les relacions internacionals, o en els camps de la ciència i la tecnologia? Aquest panel té com a objectiu analitzar les situacions socio(lingüístiques) dels països africans. També examina la convivència i l’ús de la llengua. També estudia pràctiques lingüístiques, ideologies i representacions lingüístiques. Les contribucions poden examinar, i no exclusivament: – polítiques lingüístiques; – polítiques lingüístiques educatives; – l’apropiació i l’ensenyament de les llengües; – l’estat de les llengües presents; – pràctiques lingüístiques; – anàlisi del discurs sobre les llengües; – representacions lingüístiques i ideologies; – polítiques lingüístiques i desenvolupament socioeconòmic; – polítiques lingüístiques i globalització; – les polítiques lingüístiques i la revolució digital; – polítiques lingüístiques i de gènere; – polítiques lingüístiques i traducció; – polítiques lingüístiques i exercici de la medicina.