Els processos de descolonització que es van succeir al continent africà a partir de la segona meitat del segle XX, a més d’implicar l’autodeterminació política i econòmica dels nous Estats independents, van comportar la necessitat ideològica i emocional de crear noves identitats i representacions que simbolitzessin la alliberament total i complet dels territoris davant dels antics poders colonials. Es tractava, en definitiva, de complementar (i completar) la llibertat política amb una “descolonització de la ment” (Marschall 2008: 347).
Sota aquestes premisses es va produir un procés generalitzat de remoció i destrucció de la iconografia colonial i de la substitució per nous elements de representació i reivindicació nacional. Així, a mesura que es multiplicaven les independències, es retiraven estàtues, es reanomenaven carrers, ciutats i, fins i tot, els mateixos països. No obstant això, malgrat la seva associació a records dolorosos del règim anterior, algunes infraestructures i objectes colonials constituïen un actiu funcional massa valuós per ser desmantellat. Per això van ser reapropiats per a les finalitats del nou ordre polític (Marschall 2008: 351).
El reconeixement d’aquest patrimoni (pos)colonial suscita avui, més de 75 anys després que a l’Àfrica s’iniciés el procés de descolonització generalitzada, un interès creixent. Tot i això, encara que el tema comença a ser conscientment abordat pels diferents Estats, les iniciatives poques vegades transcendeixen l’esfera de la intenció (Sinou 2005: 17). Això és degut, en gran mesura, al fet que persisteix actualment una dificultat per reconèixer i exaltar aquells objectes i edificis que durant molt de temps han representat l’explotació i l’opressió d’un poder “estranger” sobre un altre territori. La història dels colons i les empremtes materials de la seva presència i de la seva cultura no són encara avui pacíficament assumits com una herència endògena a conservar i preservar. Més concretament, per a alguns ciutadans postcolonials, salvaguardar aquest patrimoni constitueix una forma de rehabilitació del colonialisme (Sinou 2005: 14-15); un recordatori agut “del vell ordre mundial basat en la superioritat i l’estratificació humana” (Ben-Hamouche 2020: 58). Per això, la seva conservació és contemplada com una cosa innecessària en simbolitzar una realitat que es pretén deixar enrere (Carrilho 2010).
A aquesta percepció s’hi afegeix la de l’externalitat d’aquest llegat, sovint considerat com el patrimoni dels “altres”. Una creença instaurada per la pròpia propaganda colonial que va insistir de tal manera a deixar clar a les comunitats locals que el que hi havien construït no els pertanyia que, ara, les poblacions segueixen creient que aquests objectes concerneixen altres persones que no coneixen (Pwiti i (Ndoro 1999: 153).
En aquest marc, la qüestió que aquí es planteja és com promoure el reconeixement patrimonial d’aquells béns la genealogia dels quals està vinculada als processos d’ocupació colonial europea a l’Àfrica? Davant d’aquesta pregunta, sorgeix una altra pregunta clau: com encaixa l’herència (pos)colonial africana en allò que Laurajane Smith anomena el “discurs autoritzat del patrimoni” que ha estat internacionalitzat per organitzacions del patrimoni mundial com la UNESCO, l’ICCROM i l’ICOMOS? Un discurs que, des de la idea d’allò “universal” i “excepcional”, privilegia estàndards occidentals en centrar-se en allò artístic i allò històric, allò monumental i allò tangible (Smith 2006).
Com observat a la Trobada sobre el Patrimoni Compartit d’Àfrica, en el cas del llegat construït del continent, els seus valors artístics i d’antiguitat adquireixen una importància menor en relació amb els significats socials i culturals que s’expressen més enllà de la seva presència física i material ( Enders 2016: 51). Això és degut als intensos processos de negociació i renegociació sociocultural que va suposar la transició des del colonialisme a la independència. Uns processos en què, paradoxalment, i com es refereix Bernard Toulier, les antigues poblacions “colonitzades” s’han vist obligats a apropiar-se d’una cultura “exògena”, la dels “colonitzadors” (Toulier 2005: 23) i, en fer-ho, han adaptat, transformat i intercanviat el contingut semàntic de molts d’aquests artefactes d’acord amb l’evolució de les circumstàncies socioculturals pròpies (Marschall 2008: 350). És el cas, per exemple, de l’Hotêl de Ville, avui Hotêl du District, a Abidjan (Costa d’Ivori), que, de simbolitzar l’expansió de l’imperialisme colonial francès, va canviar de significat quan va servir de teló de fons per a la declaració de la independència del país el 1960 (Herz et al. 2015: 310).
D’aquesta manera, la identificació del patrimoni cultural (pos)colonial al continent africà planteja dues qüestions fonamentals. En primer lloc, la necessitat de dur a terme una reflexió teòrica global sobre el discurs patrimonial per ampliar les definicions formades al món occidental i determinar els tipus de valors que es projecten sobre el patrimoni cultural d’Àfrica o, dit altrament, la necessitat d’“africanitzar” la noció del patrimoni cultural. D’altra banda, la conveniència de discutir el sentit de pertinença d’aquest llegat per delimitar els dispositius de gestió i de preservació més convenients a les seves especificitats. En definitiva, el reconeixement patrimonial d’aquells béns la genealogia dels quals es vincula als processos de colonització –aquest llegat incòmode, extern i conflictiu– passa per respondre dues preguntes clau: què és o què significa aquest patrimoni ia qui pertany?
Partint d’aquesta reflexió, aquesta sessió pretén discutir noves aproximacions al patrimoni (pos)colonial d’Àfrica. El que es busca és revelar alternatives decolonials al “discurs autoritzat del patrimoni” mitjançant valors i relats específics del context sociocultural africà i posant el focus en nous actors, epistemologies, narratives i fenomenologies. En aquest marc, són particularment benvingudes les comunicacions que qüestionen el caràcter universal del patrimoni i les seves qualitats materials intrínseques, abordant, entre d’altres, els temes següents:
• Nous enfocaments conceptuals i metodològics per a l’estudi del patrimoni cultural (pos)colonial a l’Àfrica subsahariana, qüestionant el predomini dels paradigmes occidentals a les pràctiques i polítiques patrimonials internacionals i locals.
• El paper del patrimoni cultural (pos)colonial per al desenvolupament sostenible i just del continent africà, posant en relleu iniciatives i projectes destinats a promoure el desenvolupament sostenible a través de la cultura i el patrimoni i mitjançant la participació de les comunitats locals.
• Els significats renovats d’objectes, edificis i llocs vinculats als processos de colonització europea al continent africà, destacant les memòries i testimonis forjats per les poblacions i grups locals i les seves experiències quotidianes.
• Maneres alternatives de presentar i preservar el patrimoni (pos)colonial africà dins de les comunitats locals i en institucions culturals, incloent-hi la recuperació d’experiències de preservació i transmissió tradicionals i l’entrellaçament amb pràctiques artístiques contemporànies.
