Actualment estem experimentant un aprofundiment de l’autocratització a nivell mundial. L’anàlisi sobre aquest fenomen s’unda en diferents aspectes: l’impacte de les mesures per mitigar la pandèmia de Covid-19, que van limitar les llibertats de moviment conquerides; el paper de la repressió política en determinats contextos, que ha atacat especialment la dissidència; la polarització política, que erosiona la democràcia als països multipartidistes, o entre altres aspectes, l’impacte de la desinformació o la proliferació de cops d’Estat en aquest segle (Boese et al. 2022; Sinkkonen, 2021). A aquesta realitat cal sumar la fragilitat de les institucions democràtiques i la seva instrumentalització per part de determinades fiures polítiques amb l’objectiu de mantenir-se al poder, convertint les eleccions o les legislatures en una cosa merament cosmètica i de suport al règim en qüestió, erosionant així la pluralitat de posicions (Sá & Sanches, 2021).

Segons els índexs que valoren la qualitat de les democràcies, com ara el Freedom House o Varieties of Democracy, el continent africà compta amb una majoria de “règims no lliures”, “règims híbrids” o “autocràcies electorals”. Els factors històrics hi contribueixen, ja que alguns països mai no han passat per un veritable procés d’obertura democràtica, com són els casos del Camerun o d’Angola, però també hi contribueixen factors més conjunturals, com els consecutius cops d’Estat a la regió del Sahel des del cop a Mali a l’agost de 2020. Tanmateix, cal observar la diversitat existent quan observem els règims polítics de caràcter autoritari, ja siguin civils o militars. Cops militars com el de Burkina Faso el setembre del 2022, el de Níger el juliol del 2023 o el de Gabon l’agost del 2023 van ser acollits amb un considerable entusiasme inicial per les poblacions, a diferència del de Mali (Mateos, 2023). Hi ha casos en què els intents dels mandataris de prolongar-se al poder durant un tercer o quart mandats tenen èxit (a Togo, amb Faure Gnassingbé, per exemple), a diferència d’altres, que compten amb una forta oposició civil i política ( com va demostrar el 2024 l’intent de Macky Sall de posposar les eleccions al Senegal). Finalment, hi ha països els partits governants dels quals no han canviat des de les seves independències, al marge que es tracti de països democràtics o autoritaris (els casos de Botswana i Angola, respectivament), mentre que n’hi ha d’altres en què els partits de l’oposició es converteixen en partits governants, afavorint així una alternança (vegeu els casos de Libèria, de Sierra Leone o Guinea-Bissau).

D’aquesta manera, la sorra política continua estant dominada per determinats partits o altres actors polítics, cosa que limita la competència i l’alternança a la governança. Així mateix, la literatura acadèmica sobre política se segueix centrant més en els titulars i en el poder executiu i no en les oposicions, i el continent africà no n’és una excepció (Helms, 2023). Es troben a faltar estudis sobre les oposicions polítiques, tot i que es consideren essencials i necessàries en els sistemes democràtics per als processos d’impugnació, competència i rendició de comptes (Kotzé & García-Rivero, 2008).

Al continent africà, l’oposició partidista està restringida a causa d’un autoritarisme omnipresent des de les conquestes de la independència (Kotzé & García-Rivero, 2008). A més d’aquesta restricció, els partits opositors no tenen capacitat organitzativa i incentius i veuen limitades les seves activitats. Els partits de l’oposició solen ser febles, amb dificultats per convertir-se en partits nacionals i també per establir-se localment, per la qual cosa les seves estratègies de reclutament són més difícils que les dels partits al poder (Uddhammar et al., 2011; Paget, 2022; Sjögren, 2024). Aquesta onada d’autocratització també ha vist un augment de les protestes i accions, als carrers i en línia, contra el deteriorament de la qualitat de la democràcia representativa (Mateos & Erro, 2021; Sanches, 2022).

Tot i això, fins i tot en un context d’erosió democràtica, hem assistit a un progressiu guany de terreny per part de les oposicions en alguns països, inclosos sistemes de partits dominants com els del sud d’Àfrica, on l’oposició guanya terreny a cada moment electoral. També hem vist victòries electorals de candidats de l’oposició a determinats països règims híbrids, com va passar a Libèria i Senegal al gener i març del 2024. En el cas del Senegal, les protestes populars contra el control de les institucions democràtiques per part de Macky Sall van ser decisives per a la victòria del partit PASTEF i del seu candidat Bassirou Diomaye Faye.

En un context de gran variació en el grau d’institucionalització dels partits d’oposició, en el seu desplegament local i/o nacional i en les agendes i les ideologies que mobilitzen, i partint de la premissa que l’estudi de les oposicions polítiques és essencial per a els estudis dels sistemes polítics, les democràcies i les dinàmiques de poder, aquest panell planteja les preguntes següents, aplicades al continent africà: durant aquesta creixent dinàmica d’autocratització, com s’expressa la dissidència i es mobilitzen les agendes antigovernamentals? Quins espais estan disponibles per a lacció de loposició? Com actuen els partits de l?oposició? Quines agendes per a la democràcia i la democratització es proposen? Com connecten amb la ciutadania, els moviments de protesta política o l’activisme polític que no formen part dels partits polítics? Quines novetats i continuïtats aporten fenòmens com PASTEF al Senegal i quines implicacions té per a la realitat democràtica dels països africans?

A partir d‟aquestes preguntes, els principals objectius del panell són explicar les estratègies de mobilització, acció i proposta d‟agenda dels partits polítics d‟oposició i mapejar la interacció entre els partits d‟oposició i els ciutadans i activistes.

El panell pretén així respondre a les llacunes existents a la literatura sobre la política d’oposició a Àfrica. Està obert a propostes basades en estudis de cas i estudis comparatius que se centrin en els temes de la formació, mobilització i exercici institucional dels partits d’oposició, especialment centrant-se en règims autoritaris competitius que compten amb institucions amb representants electes. Seran benvinguts treballs de diferents disciplines i perspectives interdisciplinars a Estudis Africans.