EL MULTILINGÜISME A ÀFRICA: REALITATS, REPTES I OPORTUNITATS
El multilingüisme a Àfrica és dinàmic i divers. Varia entre regions i països, àrees rurals i centres urbans, comunitats ètniques i lingüístiques, i entre generacions. Les migracions (trans)nacionals i les múltiples situacions de contacte lingüístic augmenten la complexitat de les realitats multilingües.
En aquest panell, es pot estudiar com s’estableixen les normes comunicatives que afecten els codis copresents (lingua franques, llengües vehiculars, codis urbans, etc.), els fenòmens de contacte i canvi de codi, així com el paper que tenen les llengües des del punt de la indexicalitat social i “l’eficiència comunicativa” (Ambadiang 2003). Interessa reflexionar, des de la teoria i la pràctica, sobre les múltiples dimensions del multilingüisme africà interpretables en termes d‟escala o abast, així com de disposició o capacitat d‟adaptació general, considerada comuna als africans, id‟ús de llengües concretes en situacions específiques (Fardon i Furniss 1993).

REFLEXIONS TEÒRIC-METODOLÒGIQUES
Partint de l’anterior, podem reflexionar sobre propostes analítiques recents que s’articulen al voltant de conceptes com ara els repertoris lingüístics (Lüpke & Storch 2013), pràctiques translingües (García & Wei 2014), racialització lingüística, (des)invenció de llengües (Makoni & Pennycook 2007), provincialització del llenguatge (Canut 2021). Així mateix, es pot abordar el multilingüisme africà des de la gestió de les llengües a l’espai públic, els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Tot això posa l’enfocament a l’espai local i als parlants com a agents situats de la seva pròpia activitat comunicativa, que es tradueix, així mateix, en una planificació lingüística a nivell subestatal (cf. grups de W’App de discussió sobre qüestions lingüístiques entre parlants (llecs). Es tractaria de mostrar la necessitat de realitzar estudis centrats en l’àmbit local, incloent-hi acostaments etnogràfics (Esene Agwara 2020), i d’adequar les teories, eines i metodologies lingüístiques a les especificitats africanes (Mufwene 2020) i, potser, fins i tot replantejar-les.

POLÍTIQUES LINGÜÍSTIQUES I JERARQUIES ENTRE LLENGÜES
Quan diverses llengües coexisteixen en un sol espai, el més probable és que la seva relació estigui condicionada per relacions de poder, associades a divergències d’estatus, reconeixement i prestigi (Bolekia Boleká 2001; Mufwene 2020; Schlumpf 2024). D’especial manera, les asimetries lingüístiques es materialitzen quan s’oposen llengües oficials a altres de no oficials i entre llengües europees/(ex)colonials i llengües autòctones. Ara bé, la posició, els usos i les funcions de cada llengua varien segons les circumstàncies comunicatives concretes (Banda 2020).
Recentment, es discuteix l’àmplia absència de les llengües africanes en les polítiques lingüístiques de molts països, com a resultat d’hegemonies històriques i ideologies eurocèntriques (Bamgbose 2000; Dambala Jillo et al. 2020). És qüestionable si continua sent vàlid aportar el multilingüisme de les societats africanes com a argument en contra de l’oficialitat de les llengües autòctones, donant preferència a les llengües europees com a alternatives unificadores (Zeleza 2006: 20). Resultaria oportú reflexionar sobre noves polítiques lingüístiques menys monolingües i hegemòniques, polítiques lingüístiques bottom-up (Webb 2009) i la necessitat (o no) d’introduir les llengües africanes als sistemes educatius. A més d’entroncar amb la cultura, moltes d’aquestes qüestions estan lligades a la identitat col·lectiva i la seva relació amb la identitat individual, donant peu a replantejar la rellevància de la unitat lingüística per a una nació.

LLENGÜES A L’ÀFRICA I EUROCENTRISME
Entenem l’eurocentrisme com una actitud que fa d’Europa el centre d’una visió del món i la situa així al nivell més alt d’una jerarquia on l’altre geogràfic i cultural apareix subordinat o inferior (Wintle 2021). En termes lingüístics, això significa que les llengües europees es consideren superiors davant de les llengües africanes, cosa que es veu en el nacionalisme lingüístic de l’època colonial i troba certa continuïtat, en temps de la globalització, en l’imperialisme lingüístic. Des d’un punt de vista teòric, seria interessant reflexionar sobre discursos antihegemònics, que, sense pretendre-ho i sovint sense tenir-ne consciència, poden reproduir idees essencials sobre les llengües i la seva relació amb la identitat i la cultura.
En un altre pla, l’eurocentrisme també predomina en la lingüística en el sentit que s’utilitzen conceptes, teories i terminologies que s’han creat a Occident per descriure realitats sociolingüístiques alienes (llengües maternes, dialectes, parlant nadiu, bilingüisme, etc.). Caldria replantejar aquests conceptes des del context pròpiament africà.
Finalment, l’eurocentrisme també s’observa en denominacions d’àrees lingüístiques (per exemple, Àfrica francòfona) i en afiliacions de llengües criolles (per exemple, el fà d’ambô a Guinea Equatorial com a crioll de base portuguesa) (Mufwene 2020: 293).

IDEOLOGIES LINGÜÍSTIQUES I RELACIONS ENTRE LLENGUA I IDENTITAT
En contextos multiètnics, es creen complexes relacions entre llengües, identitats i afiliacions ètniques. La necessitat de comunicar-se i la preocupació per mantenir i/o fer visible la pròpia cultura i identitat, no sempre concorden; poden provocar circumstàncies conflictives i fan necessària una “consciència de la interculturalitat” (Ambadiang 2003). Les ideologies, les actituds i les representacions lingüístiques influeixen en l’ús, la valorització i la transmissió intergeneracional de les llengües. En especial, les llengües patrimonials o autòctones, encara que no tinguin estatus oficial ni serveixin per a la comunicació supraregional, constitueixen elements crucials en les identitats individuals i col·lectives (Bituga-Nchama & Nvé-Ndumu 2021; Cobbinah 2020).
La identitat cultural d’un poble també es reflecteix en la producció literària. Fora de l’Àfrica arabòfona, continuen predominant les literatures en llengües exògenes, malgrat que no constitueixen les primeres llengües de la majoria de la població (Zeleza 2006). També hi ha, però, crides a favor de literatures africanes en llengües africanes (cf. Ngugi wa Thiong’o 1986). Pel que fa a això, confrontar l’esforç de comunitats lingüístiques per donar visibilitat a les seves llengües amb la plasticitat comunicativa (multilingüe) que caracteritza els seus membres pot ajudar a afinar l’estudi dels condicionaments necessàriament situats d’aquestes actituds, que poden ser de naturalesa ideològica, tecnològica (accés a l’escriptura i difusió), així com simbòlica i econòmica (llengua com a capital)