23. LLETANIES DE VIDA: ESTÈTICA DE LA MORT, REAL I SIMBÒLICA, EN LA LITERATURA MOÇAMBIQUESA

DELIMITACIÓ DEL TEMA La presència de l’element mort en la literatura africana de parla portuguesa, més precisament com a element real que s’adhereix al símbol metafòric, crida l’atenció en la literatura moçambicana. Hi toquen diversos autors, entre ells, Virgílio de Lemos, José Craveirinha, Eduardo White, Carlos Patraquim, per citar-ne alguns. Cal esmentar el poeta i prosista Nelson Saúte (1993, 1999, 2000, 2007) que, com sosté la professora Carmen Lucía Tindó Ribeiro Secco, crea una “”estètica de Thanatos’, portant els morts als seus versos” (Secco, apud Dopcke, 1998, p. 223), diríem que, en vida, amb la delicadesa i la força de la literatura que crea la retòrica de la mort dels “anys d’una il·lusió destruïda davant dels nostres ulls per les mans com la nostra. Anys d’una gran quimera (…) anys de mort, de violència” (Saúte, 2000, p. 141). A partir d’aquesta narrativa de supervivents modelada sobre el tema de la mort, el panell LLETANIES DE VIDA: ESTÈTICA DE LA MORT, REAL I SIMBÒLICA, EN LA LITERATURA MOÇAMBIQUESA es revela com un estudi de i sobre les escarificacions socials, històriques, literàries i, per tant, sobre la violència real i simbòlica en la literatura moçambicana. Hi trobem “un deambular per la història recent d’un país nouvingut al món i de persones que no s’han deslligat de l’estat de fantasmes” (Couto, apud SAÚTE, contra capa, 2007) en el pla literari, perquè la literatura i la història, la sociologia i la literatura, per exemple, no tracten objectes diferents, tracten els mateixos objectes, sinó d’una manera diferent, la paraula. Així, dialogant amb Ana Mafalda Leite (1998), la paraula africana presenta “El conflicte entre el món tradicional i el món urbà, entre els valors mítics de la cultura camperola i la freda racionalitat dels esdeveniments bèl·lics, caracteritzats per la sofisticada tecnologia de la guerra” (Leite, 1998, p. 41), o millor dit, de les guerres viscudes en l’espai moçambiquès. En les obres, els poetes permeten recuperar, a través de les icones de les guerres, la violència real i simbòlica, les escarificacions socials que pateix Moçambic, i també despertar la consciència del subjecte objectivat pels termes de la veritat sobre el sistema colonial: violent, opressiu i nefast, amb paraules sorprenents i un llenguatge refinat en el sentit del creïble, des del “marge de silenci” que revela les atrocitats de la vida: “La mare va besar la pólvora/ en el somriure mort del seu fill./ Es va treure la capulana i el va cobrir.// I després va vestir les llàgrimes” (Saúte, 2004, p. 596). L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ La literatura moçambicana produïda als anys 80 presenta l’impuls literari de la mort, tradueix una literatura de denúncia, ja que, “L’autenticitat d’un poble sotmès física i culturalment”, (Cosme, apud Ferreira, 1976, pàg. 289), visible, aquí, en el signe de la literatura de Thanatos es transmet, segons Leonel Cosme, de l’única manera possible: “la revolta, a la qual un cert realisme literari va arribar a donar una forma més sensible”. El present estudi pretén delimitar la presència d’escriptors moçambiquesos el tema dels quals sobre la mort és també una poètica dels supervivents, ja que són escriptors de confessions clandestines, creadors d’una literatura de denúncia, impresa en el símbol de la mort. Es tracta de creacions que ens porten a entendre els moments històrics i socials que van viure els súbdits africans durant la dominació dels colonitzadors. Això es deu al fet que, en diàleg amb (Ricciardi, 1971, pàg. 80), entenem que “l’escriptor és, per tant, un creador, però, al mateix temps, la seva obra està, tota immersa en el record històric que l’origina”: una literatura que revela els problemes i dificultats que, al llarg dels anys 80, van passar els moçambicans. En aquest sentit, la nostra mirada sobre els textos de poetes i prosistes serà clara, com a acció i pas d’afluència de l’històric al social i, d’aquest últim, al literari, a través del coneixement que ens proporciona la sensibilitat lingüística i la creació estètica, ja que, “aprehenem en el conjunt la seva pròpia bellesa” (Candido, 2006, p. 30), perquè, “Hi ha en aquestes històries, morts que no troben la Mort, homes de dol perpetu que només visiten la vida en cerimònies fúnebres” (Couto, apud Saúte, contra capa, 2007). Els textos desperten a la trama tràgica que sondeja l’humà com a etern protagonista: la mort. Els autors tracen l’enigma inaccessible del misteri existencial, tracen els camins del mateix i sempre transeünt, la mort que postula i proposa els esdeveniments que sostenen el temps i la narració com a impulsos originals de l’existència final. Un problema que es revela al lector a través de la prosa, gairebé sempre poètica, i la poesia concisa i objectiva, com a símbol del binarisme: poetes i subjectes africans units en la literatura que enumeren la mort com a motiu i el motiu com a personificació d’homes víctimes de violència real. Des d’una perspectiva antropològica, el poeta, actor social, anima els seus artefactes com a productes culturals, creant imatges que desperten el silenci reduplicant el poder del simbolisme: l’oposició i el conflicte com a compromís polític-literari. En aquesta compulsió històrica, rescata les paraules de les runes del temps i la memòria per investigar l’insondable, traduint “el Moçambic esdevenint d’una manera excepcionalment compromesa amb els fets del món real”. I, des de llavors, hi ha hagut una dualitat urgent, perquè, com afirma Pires Laranjeira, “Els homes que escriuen són els mateixos que pensen i els que polititzen. I ho fan en portuguès, domesticant la llengua segons les seves virtualitats i finalitats, creant literatures nacionals en una llengua internacional” (Laranjeira, 1992, p. 14).