13. Les ciutats africanes: aproximacions descolonials als processos i fenòmens de la urbanització contemporània

El nostre futur és urbà. Quan es van llançar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, es va predir que el 2050 dos terços de la població mundial viuran en ciutats. La urbanització és un procés de transformació demogràfica, espacial, econòmica, ambiental i sociocultural de les societats, a través de l’augment i el moviment de la població; la transició dels mitjans de subsistència agraris a les economies monetàries basades en el comerç, els serveis o la indústria; augmentar la distància entre els llocs on s’extreuen, es consumeixen i es gestionen els recursos per malbaratar-los; l’expansió dels assentaments i l’aglomeració de persones i infraestructures; la transició de les relacions i identitats ètnico-familiars a les socialitats heterogènies i cosmopolites (Satterthwaite i Tacoli, 2003; Jenkins, 2013; Nacions Unides, 2018). Aquests processos van succeir gradualment al llarg de la història de la humanitat, des de l’inici de la producció agrícola i la sedentarització, consolidant-se durant la Revolució Industrial. A mitjan segle passat va començar la dramàtica acceleració de la urbanització de les societats en l’anomenat “Sud Global”, partint de ciutats ancestrals i colonials, que es van convertir en capitals dels nous estats independents i van créixer exponencialment, i dels centres urbans que van acollir l’èxode rural produït per les lluites d’alliberament nacional, els programes socioeconòmics d’ajust estructural i l’obertura global a l’economia de mercat. Per això se’ns considera que vivim en la “revolució urbana” (Lefebvre, 1970). Al continent africà, els processos d’urbanització s’han produït en contextos històrics i geogràfics específics, de manera que, encara que similars a ciutats de tot el món, els centres urbans africans exhibeixen característiques peculiars resultants de llegats colonials, pràctiques neoliberals d’extractivisme i industrialització limitada (Fay i Opal, 2000; Anderson et al, 2013). L’augment accelerat de les poblacions urbanes, la informalitat i la migració circular, la interdependència amb els territoris rurals adjacents, les relacions socials impregnades de ruralitat i les formes híbrides de governança entre autoritats consuetudinàries i institucionals caracteritzen aquests processos d’urbanització (Pieterse i Parnell, 2014; Pieterse, 2017). No obstant això, l’estudi de la formació i desenvolupament de les ciutats va sorgir formalment dels fenòmens d’urbanització observats a Europa i Amèrica del Nord a partir del segle XVIII. Al segle XIX van ser el resultat de la industrialització i el creixement econòmic, l’èxode rural i l’aparició de la burgesia i el proletariat com a noves classes socials. La urbanització euroamericana s’ha pres com a paradigma del “desenvolupament” urbà i la “modernitat”, i la racionalitat, l’eficiència i, més recentment, el desenvolupament “verd” i “intel·ligent” s’han convertit en condicions per a l'”èxit” urbà en comparació amb la “resta del món” (Robinson, 2006). Aquest eurocentrisme, basat en la diferència, la separació i la jerarquització, es va materialitzar en supòsits normatius sobre “altres ciutats” com a llocs problemàtics de caos i fracàs, rebutjant les seves característiques intrínseques, els desenvolupaments alternatius i les modernitats originals (Simone, 2004). La sociologia urbana positivista va intentar formular teories generalitzables i predir desenvolupaments futurs per a les societats urbanes, utilitzant models matemàtics i anàlisis estadístiques per comprovar hipòtesis (Koch i Latham, 2017, eds.). Aquest enfocament quantitatiu de les ciutats com a xarxes d’infraestructura, burocràcia i tecnologia descuida les seves dimensions qualitatives, sensorials i viscudes; ignora les forces estructurals que donen forma a les ciutats –capital, classe i política– en els seus contextos territorials i històrics, i els seus productes de fragmentació i jerarquització espacial i injustícia social, especialment per als habitants pobres i les minories ètniques (Mbembe i Nuttal, 2004; Koch i Latham, 2017, eds.). Però en veure les ciutats com a resultat d’interaccions econòmiques i institucionals, també s’ignoren altres tipus de divisió més enllà de la classe –com la raça, la religió i el gènere– i es devaluen les iniciatives dels urbanites que co-creen la ciutat, vistes com a víctimes de forces estructurals; La governança formal és només una faceta de la vida urbana, ja que les xarxes informals d’interacció tenen un paper clau en la prestació de serveis, la resolució de problemes i la creació d’oportunitats (Simone, 2004). A més, les societats anteriorment colonitzades no es poden entendre completament sense abordar els impactes del colonialisme, especialment en termes de producció i difusió de coneixement. Així, els estudiosos urbans contemporanis afirmen que les “altres ciutats” són igualment vàlides per forjar la teoria urbana, ja que a cada ciutat s’observen trets comuns d’urbanització i globalització, a diferents nivells i escales (Robinson, 2006). Els planificadors urbans interdisciplinaris proposen comparacions horitzontals en lloc de jerarquies verticals per comprendre els motors de la (trans)formació urbana: com les ciutats són fetes i experimentades pels seus habitants en les seves vides materials, en els seus significats subjectius i interaccions col·lectives; amb els seus reptes diaris i les estratègies que defineixen per superar-los (Myers, 2001; Parnell i Pieterse, 2016; Patel, 2016). Aquesta crítica qüestiona models, teories i mètodes de recerca exògens que no s’adapten a contextos de governança fràgil, irregularitat de dades, grans necessitats humanes i seguretat inestable de moltes ciutats globals. Els mètodes col·laboratius, interdisciplinaris, comparatius i mixtos de coproducció de coneixement poden abastar les complexes dimensions quantitatives i qualitatives de la ciutat i construir ponts entre acadèmics, responsables polítics, professionals i urbanites, per estimular el desenvolupament urbà positiu. Les veus no acadèmiques del cinema, l’art, la fotografia, el periodisme i la literatura haurien de ser acceptades com a vàlides per analitzar, teoritzar i comunicar la ciutat. Els acadèmics-activistes contemporanis advoquen per la “descolonització” de la investigació científica, passant de l'”extractivisme” acadèmic a la col·laboració, conscients de les dinàmiques de poder entre investigadors i participants i dels productes científics convencionals que les reforcen (Parnell i Oldfield, 2014, Eds.; Gubrium i Harper, 2016; Marrengane i Croese, 2020, eds.). Un exemple d’aquesta crítica és la construcció de l’urbanisme meridional, formulada per acadèmics del Centre Africà de Ciutats de la Universitat de Ciutat del Cap (Pieterse, 2015; Schindler, 2017), basada en la ràpida urbanització dels continents africà i asiàtic: les teories fonamentades i els experiments metodològics interdisciplinaris amb eines participatives i propostes endògenes són crucials per produir coneixement útil per al desenvolupament urbà i la sostenibilitat. Altres construccions descolonials com el coneixement indígena (Owusu-Ansah i Mji, 2013) i la recerca relacional (Gerlach, 2018) vinculen la producció de coneixement a contextos històrico-culturals específics, rebutgen la “neutralitat objectiva” del positivisme eurocèntric i argumenten que el coneixement també és experiencial i col·lectiu. Aquestes construccions qüestionen la teoria urbana dominant i són útils per analitzar críticament les ciutats. En aquest marc teòric, aquest panell pretén convidar a la discussió dels enfocaments descolonials dels estudis urbans al continent africà, que analitzen fenòmens i processos espacials, socials, econòmics, ambientals o polítics de la urbanització contemporània, a través de diversos conceptes teòrics i pràctiques metodològiques.