El Sàhara Occidental és una antiga colònia espanyola ocupada en gran part pel Marroc des del 1975. En aquest context, s’han desenvolupat construccions identitàries complexes fortament vinculades al paper de la llengua espanyola.
Segons la teoria de Manuel Castells (Suárez, 2017), la identitat es pot analitzar en tres nivells: la identitat legitimadora, la identitat de resistència i la identitat projectiva (Campos-Serrano & Rodríguez-Esteban, 2017). Al Sàhara Occidental, aquestes tres formes de construcció de la identitat han tingut un paper central.
La identitat legitimadora va ser implementada pel Marroc en un intent de consolidar-ne el control sobre el territori. L’espanyol hi va exercir un paper subordinat, mentre que l’àrab i el francès van ser les llengües dominants (Kremnitz, sf). Per contra, entre la població sahrauí es va desenvolupar una forta identitat de resistència adreçada contra l’ocupació marroquina. Dins aquesta identitat de resistència, l’espanyol va tenir un paper important com a llengua formadora d’identitat (Hodges, 1983). L’èmfasi a la pràctica de l’espanyol era un mitjà per emfatitzar la pròpia proximitat cultural amb Espanya i qüestionar la legitimitat de la reivindicació marroquina (Daadaoui, 2008).
Finalment, també es pot identificar una identitat projectiva, que pretén construir una nova identitat sahrauí més enllà de l’ocupació i la dominació estrangera. L’espanyol també juga aquí un paper important en actuar com a llengua franca i afavorir així la cohesió de la comunitat sahrauí (Buono, 2018; Daadaoui, 2008; Martín, 2005; Hodges, 1983).