La representació política és una pedra angular de les democràcies representatives modernes. Es basa en el fort supòsit que els partits/polítics empren accions per escoltar i conèixer els interessos dels ciutadans, representar-los dins les institucions polítiques i convertir-los en polítiques públiques (Powell, 2004). Tanmateix, en la política quotidiana aquests supòsits amb prou feines es compleixen, les elits tendeixen a representar uns grups més que altres, mentre que els ciutadans tenen oportunitats desiguals de ser escoltats; que alimenta les formes (desiguals) de representació. Aquest és un repte tant per a les democràcies consolidades com per a les emergents d’arreu del món. La majoria de la investigació sobre representació política està centrada en la UE i els EUA. Els pocs estudis centrats en Àfrica tenen dificultats per estudiar la representació política donada la persistència de trets autocràtics i la inestabilitat política a molts països. A més, la visió general és que la representació és essencialment clientelar i basada en la identitat. Els partits no presenten programes i ideologies clars i els ciutadans voten per “aplacar les demandes del seu mecenes existent o putatiu” (Chabal i Daloz, 1999, p. 39) o per “posar els representants ètnics als escenaris on, creuen, els national pie is divided” (Van De Walle i Butler, 1999, pàg. 26). Aquesta visió implica que a l’Àfrica predominen les formes de representació instrumentals més que substantives; però els treballs recents donen matisos. Els estudis han posat de relleu avenços significatius pel que fa a la representació de gènere (Tripp, 2016) i la representació substantiva de les qüestions de les dones al parlament (Albertyn, 2003), malgrat les llacunes persistents. També s’ha demostrat que els diputats africans varien substancialment en la manera com accepten les tasques de representació, i que els vincles entre electors i diputats varien a nivell individual i segons factors contextuals i institucionals (Cheeseman, 2016; Mattes i Mozaffar, 2016; Wahman). , Frantzeskakis i Yildirim, 2021, Osei, 2022; Finalment, els ciutadans semblen valorar els papers dels diputats com a representants, tenen fortes demandes per a formes de representació més substantives (Mattes i Mozaffar, 2016; Adida et al., 2020) i fan una avaluació retrospectiva de les polítiques a l’hora de decidir com votar. Lindberg i Morrison, 2008). Per tant, a l’Àfrica existeixen diverses formes de vincle entre votants i representants, al llarg i més enllà de les línies ètniques i clientelars. Aquest panell examina els patrons, causes i conseqüències de les diferents formes de representació política a l’Àfrica analitzant tant el costat de l’oferta (elits) com el costat de la demanda (ciutadans) del procés de representació. En lloc de treballar amb un significat preestablert de representació política, que seria específic d’Àfrica, es necessita un enfocament ampli que abasta diferents aspectes: formals, descriptius, substantius, simbòlics, delegats o síndics, etc. (Dovi, 2014). ) – i trobar-ne la significació adequada en contextos particulars. Acull la recerca, utilitzant diferents enfocaments teòrics, metodològics i empírics, per estudiar la relació entre els representants/polítics i els seus electors/ciutadans, així com l’impacte dels factors a nivell individual (per exemple, la posició social i política de l’elit i dels ciutadans), les institucions polítiques. i factors contextuals sobre la representació política.