Aquest panell proposa una exploració dels imaginaris africans i afrodescendents a la Península Ibèrica als segles XX i XXI que s’expressen en la literatura i altres arts (cinema, música, dansa, arts plàstiques, fotografia, etc.) en les llengües de tots dos països. Indagarem les obres d’escriptors i artistes que treballen a partir de la Península Ibèrica, i que se situen conscientment en aquest lloc com a punt de partida o d’arribada, tenint com a teló de fons la relació amb l’Àfrica. Tant a Espanya com a Portugal es poden distingir diferents grups d’escriptors i artistes amb aquestes característiques: són o persones en situació d’immigració permanent (o temporal), o persones nascudes a la Península Ibèrica, d’ascendència africana, moltes vegades amb vincles als espais de llengua espanyola (Guinea Equatorial) i portuguesa (Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic i São Tomé i Príncipe), però també amb altres territoris i llengües al continent africà.
Ens preguntem quin és el lloc de pertinença, la pàtria imaginada d’aquests escriptors i artistes? A Espanya, la periodista Lucía Mbomío explicava a la seva columna inaugural ‘Barrionalismes’ d’El País que és Alcorcón, el seu barri de Madrid, únic lloc on s’ha sentit ‘a casa’ i on se’l reconeix com a ‘pròpia’ del veïnat davant la insistent negació de la seva identitat espanyola pel seu perfil racial (Mbomío Rubio 2018). La mateixa opinió mostraven els joves ‘cabobercians’, que responien sense dubtar que ‘de Bembibre’, un poble del Bierzo, el lloc que els identificava com els fills dels capverdians que van anar a treballar a les mines de Lleó (Cebrones 2018). A Portugal, l’escriptora d’ascendència lusità-angolana Yara Nakahanda Monteiro afirma “eu sou d’onde estou”, demostrant una flexibilitat i adaptabilitat a les circumstàncies de la vida (entrevista de Wieser 2021 i 2024). Altres s’inscriuen en espais més eteris, difícilment reductibles a un territori a l’ús, com la negritud i el hip-hop (Frank T, entrevista de Mbomío Rubio 2017) o altres estils musicals com el kuduro i la kizomba (Kalaf Epalanga, entrevista de Wieser 2021). Un barri, un poble o una comunitat imaginada.
En tots els casos són espais definits per la seva relació amb l’Àfrica, i aquesta relació està impregnada d’una varietat de sentiments diferents, des de la nostàlgia, el dolor i el dol fins a la identificació, l’orgull i l’exaltació. Així, ens preguntem també, quina és la relació dels creadors africans i afrodescendents residents a la Península Ibèrica amb Àfrica? A través de quines empremtes, records, relats orals, cançons o ritmes, torna la idea d’Àfrica al present? En aquest panell, ens agradaria establir un diàleg entre la producció africana de llengua portuguesa i de llengua espanyola a través de la reflexió sobre produccions literàries i artístiques que explorin la construcció de llocs de pertinença a la seva dinàmica entre la història, la memòria i la ficció . En aquest camí, seran també benvingudes propostes que discuteixin la pertinència de l’ús de termes com a afrodescendència, diàspora, migració i exili.
Mentre que a Portugal l’estudi de les literatures africanes de llengua portuguesa va ser institucionalitzat el 1975 com a conseqüència de la Revolució dels Clavells i per això compta ja amb una tradició acadèmica força consolidada amb grans especialistes destacats, el camp d’estudi de les literatures africanes a Espanya és més recent. Tot i això, la literatura d’afrodescendents i la literatura d’africans immigrats és un fenomen recent a tota la Península. En els darrers anys s’han publicat estudis pioners sobre aquestes creacions literàries i artístiques tant a Portugal (Mata i Évora 2021, Wieser 2021 i 2024, Khan i Sousa 2023) com a Espanya (Miampika i Arroyo 2010; Miampika 2015; Angone 2; 2018, Abé Pans 2019; Borst 2021; Bernechea 2022; ; Borst, Neu-Wendel, i Tauchnitz 2023). Amb aquesta aproximació esperem fer una contribució valuosa per a l’ampliació i aprofundiment en aquest camp de coneixement interdisciplinari.
