El panell presentat versa sobre Migracions: Securitització i Necropolítica, posant el focus en les migracions africanes internacionals a la Frontera Sud, en concret, a la Ruta Atlàntica (Àfrica Occidental-Canàries). Tot i això, es pretén construir un espai de diàleg i de reflexió sobre si el nexe securitització-necropolítica es pot aplicar a altres estudis de cas del continent africà.
Tal com indicava Mbuyi Kabunda, cap regió ni capa de la societat no està exempta de les migracions, ja que vivim en una època caracteritzada pel trinomi entre desenvolupament, migracions i relacions internacionals. Per la seva banda, el fenomen migratori africà forma part de les desigualtats estructurals que persisteixen al sistema internacional actual. La presència de violència i conflictes armats, crisis econòmiques i financeres, models dorganització de les institucions polítiques i de lEstat aliens al continent són alguns dels factors que resten estabilitat al continent. El 2006 va tenir lloc un augment dels fluxos migratoris africans cap a les Canàries, que va portar el govern central espanyol a implementar el I Pla Àfrica (2006-2008), un marc estratègic de la política exterior que traçava un full de ruta per a les seves relacions amb l’Àfrica . Aquest marc estratègic compta actualment amb tres edicions que s’han formulat en moments que corresponen a contextos nacionals i internacionals diferents (2006, 2009 i 2020 respectivament), i les actualitzacions dels quals recullen el testimoni del pla anterior. Si bé el I Pla Àfrica abordava qüestions de diferent índole, ens interessa especialment l’apartat dedicat a regular i ordenar la migració amb vista a reduir l’afluència migratòria africana en situació irregular a Espanya, emprant mesures com ara el control fronterer, acords bilaterals amb tercers països i la crida a la col·laboració de la Unió Europea i altres organitzacions regionals africanes.
Les relacions amb Àfrica estan fundades en una visió afropesimista que “(re)construeix discursivament el continent com un escenari on imperen la inestabilitat política, els conflictes armats, els estats ‘fràgils’ o ‘fallits’, les catàstrofes naturals, les epidèmies (per exemple, el VIH-SIDA, la malària o l’ebola), etc.”; (Grup d’Estudis Africans [GEA], 2020). Als Plans es parla sobre les “causes profundes” que són el brou de cultiu de les migracions, i encara que no s’expliqui què s’entén per “causes profundes”, aquestes es tracten com a causes endògenes dels Estats africans. La conversió de les causes estructurals en causes endògenes que propicien la mobilitat interregional fa que les iniciatives de cooperació del govern espanyol es percebin com a actuacions solidàries, exercint el paper de soci altruista compromès amb els drets fonamentals de les societats africanes; de la mateixa manera que eximeix les responsabilitats de participació del govern esmentat en les inestabilitats que travessen el continent.
La veritat és que la perspectiva afropesimista esmentada justifica les actituds i intervencions paternalistes, on dirigents estrangers decideixen sobre els assumptes nacionals dels països africans en detriment de la seva pròpia autonomia, interessos i necessitats. A més, les relacions Espanya-Àfrica no s’originen des de posicions horitzontals; per contra, es continua amb una jerarquia colonial que situa en una posició privilegiada els països europeus en detriment dels països africans. Així doncs, els acords bilaterals i multilaterals que s’hi estableixen busquen l’obtenció de beneficis dels socis del Nord. El principal objectiu que es pretén derivar de les xarxes transnacionals és el control dels fluxos migratoris, més concretament, la seva interrupció definitiva.
El panell cerca afirmar que la teoria de securitització, desenvolupada per l’Escola de Copenhaguen, juntament amb el concepte de necropolítica, encunyat per Achille Mbembe, són eines analítiques compatibles entre si que expliquen la posada en marxa de les mesures d’excepcionalitat que controlen la mobilitat (externalització de fronteres i externalització de polítiques migratòries), i en darrera instància, les formes de mort, de les persones africanes. Tot i que la teoria de securitització ha rebut crítiques per la seva naturalesa occidental i westfaliana, ens interessa explorar els seus límits pel que fa a les migracions africanes cap a les Canàries. Així mateix, considerem que seguir la línia de pensament de Mbembe a través de la necropolítica obre la possibilitat d’abordar les migracions africanes des d’un enfocament holístic, entenent que les migracions es produeixen dins de les fronteres de les Canàries, i no alienes. Podríem dir que passa el mateix amb els processos de securitització, ja que no s’articulen únicament al territori espanyol sinó també als països d’origen, als països de trànsit ia les rutes de l’Atlàntic.
Tot i que els contextos nacionals i internacionals en què s’han desenvolupat els tres Plans Àfrica han estat molt diferents, les migracions africanes es continuen gestionant de la mateixa manera i segons el mateix enfocament utilitzat fa més de quinze anys. Davant la interdependència de desenvolupament, migració i relacions internacionals, el govern espanyol respon mitjançant el trinomi d’afropessimisme, securitització i necropolítica. Si bé és cert que cada cop són més les investigacions dedicades a cobrir el fenomen de les migracions interafricanes, hi ha una manca d’estudis qualitatius i contextuals. És per això que l’anàlisi que presentem suposa una innovació dins de les investigacions dedicades als fenòmens migratoris interafricans en aterrar la teoria crítica de Relacions Internacionals i la teoria postcolonial al territori canari, proposant una lectura holística dels fenòmens migratoris interafricans.
