Les dues darreres dècades han presenciat un canvi de paradigma a l’estudi dels processos d’islamització a l’Àfrica occidental a la llum de noves perspectives més crítiques i menys etnocèntriques per a l’anàlisi de l’evidència textual fins al s. XI/XVII. Els treballs de Hall (2013), Masonen (2000), Nobili (2020a) i Collet (2022), entre d’altres, han estat decisius a l’hora de desmuntar la visió tradicionalment assentada, tant als estudis àrabs i islàmics com als estudis africans, centrada en la “trinitat” Ghāna-Mālī-Songhay (Collet 2020). Una visió que responia a l’assumpció de la representació de la història del Sahel que viatgers i geògrafs àrabs medievals, sovint sense coneixement de la regió, van anar transmetent-se de manera successiva, i que alhora va ser incorporada en els primers projectes historiogràfics del Sahel occidental, a partir de mitjans del s. XI/XVII.
Al contrari dels problemes que planteja l’exigua evidència textual anterior a la composició dels primers testimonis escrits sobre l’islam a l’Àfrica de l’oest, compostos a finals del s. X/XVI a Tombuctú (Novo 2024), atès el seu caràcter extern, fragmentari, i el seu punt de vista profundament etnocèntric, l’evidència material posa clarament de manifest l’existència de poblacions islamitzades al Sahel central i occidental almenys a partir del s. VI/XII (Insoll 2023). L’absència de documentació, no obstant, impedeix fins ara conèixer més detalladament com es produeixen els processos d’islamització i com sorgeixen les tradicions intel·lectuals islàmiques al sud del Sàhara, les primeres obres escrites de les quals són posteriors en, almenys, quatre segles.
En aquest sentit, mentre que és possible afirmar que a la zona de la corba mitjana del riu Níger hi ha una tradició de jurisprudència islàmica plenament integrada a l’escola jurídica mālikí al s. IX/XV (Nobili 2020), les hipòtesis sobre la vinculació de la difusió del mālikisme al Sahel amb el moviment almoràvit, molt esteses en àmbits acadèmics (Ware 2014, Sanneh 2016, Wright 2023), no resulten prou fonamentades per la impossibilitat traçar les cadenes de transmissió d’aquest corrent jurídic a la zona. De la mateixa manera, l’evidència textual disponible fins ara no permet aprofundir en la distribució geogràfica i temporal, ni en les característiques de l’arribada de l’islam a la regió a partir del s. III/VIII, en temps de l’entitat (o entitats) política coneguda com a Ghāna, la localització de la qual continua sent objecte de debat (Gestrich 2019). Tampoc és possible a través de les fonts àrabs conèixer en profunditat com va tenir lloc el sorgiment de la tradició intel·lectual del mālikisme sahelià, possiblement durant el període d’apogeu de l’imperi o sultanat de Mālī, ni tampoc les circumstàncies en què es va desenvolupar l’ibāḍisme a la regió (Lewicki 1971, Prevost 2008).
Aquest panell planteja una sèrie d’interrogants sobre els processos d’intercanvi entre la riba nord i la riba sud del Sàhara a l’època medieval, amb un interès especial en els grups humans que els protagonitzen i les tradicions religioses i intel·lectuals en què s’inscriuen. L’objectiu principal consisteix a identificar noves estratègies historiogràfiques que permetin aprofundir en el coneixement de la gènesi de la tradició islàmica al Sahel central i occidental, superant els models construïts sobre la interpretació poc crítica de l’evidència textual coneguda i els apriorismes de l’africanisme colonial francès .
– En concret, seguint els passos de Collet (2022) i Ware (2023) en la seva revelació de fonts desconegudes per a l’estudi del Sahel medieval, aquest panell pretén revisar la literatura biogràfica i jurídica de l’ibāḍisme i del mālikisme magribins a la recerca de possibles empremtes de la presència d?estudiosos de les ciències islàmiques d?origen sahelià entre els ss. III/VIII i XI/XVII.
– De la mateixa manera, i davant de l’absència d’evidència textual saheliana amb anterioritat al s. XI/XVII, aquest panell cerca reflexionar sobre l’oralitat com a vehicle de transmissió del coneixement de l’islam i la jurisprudència islàmica a l’Àfrica occidental, com també sobre les causes de la irrupció d’una cultura manuscrita molt abundant a partir d’aquell moment.
– A més d’això, resulta imprescindible incorporar també l’anàlisi de l’evidència material i de les condicions climatològiques en què es desenvolupa el poblament dels espais sahara-sahelians, a la línia de Webb (1994), amb l’objectiu de comprendre millor les implicacions dels diferents processos de dessecació i humidificació en els períodes tard-antic i medieval sobre les dinàmiques d’intercanvi dels grups humans que s’instal·len o es desplacen a les dues ribes del Sàhara.
Aquest panell forma part de les activitats del projecte R+D “Trànsits i migracions al nord d’Àfrica: anàlisi diacrònica de la població i el seu entorn (DIANA)”, projecte que s’integra al coordinat MAGNA II (Coord. M. Á . Manzano) “Trànsits i transformacions en l’espai i la població magribines”, MICIN/AEI/10.13039/501100011033 i FEDER Una manera de fer Europa.