Entre finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, l’espai de les colònies europees a l’Àfrica es va convertir en objecte de diverses expedicions/missions científico-culturals que incloïen la recollida, enregistrament i estudi de l’anomenat “folklore africà”, com ara cançons i danses “tradicionals”, contes, proverbis, i també llengües africanes. Aquestes iniciatives estaven dirigides als territoris rurals africans i van ser desenvolupades per diversos actors, inclosos antropòlegs, arqueòlegs, exploradors, funcionaris i administradors colonials, missioners, lingüistes o etnomusicòlegs. En el context colonial europeu de l’Àfrica subsahariana, aquestes expedicions van articular ideals d'”autenticitat”, “tradició” i “puresa”, amb idees de raça, “primitivisme”, “exotisme” i “tribalisme”, conciliant motivacions filològiques, científiques i polítiques (Nhaitani, 2010; Sant Valentí, 2022). Informades pels ideals europeus de la missió civilitzadora i de salvació, gran part d’aquestes expedicions van servir als estats colonials europeus com a mitjà d’ocupació colonial de territoris, cossos i ments. Als territoris portuguesos d’ultramar d’Àfrica, aquesta recerca es va intensificar durant la postguerra i durant tot el colonialisme tardà (Valentim, 2022), amb algunes expedicions etnomusicològiques que van continuar en el període posterior a la independència. Els arxius sonors produïts com a part d’aquestes expedicions/missions a l’Àfrica són encara en gran part desconeguts per al món acadèmic i el públic en general i, sobretot, per a les nacions africanes i les mateixes comunitats rurals que han estat objecte d’aquestes iniciatives. Actualment, aquests arxius i fonts documentals associades (textos, pel·lícules i fotografies) es troben majoritàriament en institucions situades fora dels països africans on es van produir originalment, és a dir, a l’espai de les antigues metròpolis, als països que van patrocinar les expedicions, o fins i tot en institucions especialitzades situades a Sud-àfrica o Ghana (Agawu, 2003). Aquests arxius sonors africans són força específics i han suscitat diverses preocupacions per a aquells que han investigat amb ells. Quines són les condicions de conservació? Qui pot tenir accés a aquests arxius? De quina manera veus, llengües, oratures populars, danses i cançons enregistrades fa uns 40, 50 o 70 anys constitueixen fonts històriques importants per entendre les dinàmiques identitàries colonials i/o postindependentistes? Quins llegats poden tenir avui aquestes col·leccions sonores dins de les comunitats africanes? Quines són les perspectives africanes sobre aquests arxius produïts sobre Àfrica? Com poden els subjectes africans contribuir a resignificar aquestes herències sonores d’Àfrica? Com sabem, els arxius colonials formen part del que l’escriptor i filòsof congolès Valentin Mudimbe anomena la “biblioteca colonial” (Mudimbe, 1988: 175). En el sentit de Foucault, és un conjunt de coneixements que produïen poder definint, situant i jerarquitzant les identitats del colonitzat i del colonitzador, regulant així les sociabilitats i creant subordinacions. No obstant això, si s’analitzen en els seus intersticis, els arxius no només documenten pràctiques de dominació, sinó també fragilitats, angoixes, col·laboracions, processos de poder i contrapoder (Stoler, 2010). A més, els arxius sonors històrics permeten tenir en compte subjectivitats i dinàmiques polítiques revelades per veus enregistrades i paisatges sonors als quals d’una altra manera no serien possibles (Hoffman, 2023; Sant Valentí, 2022). No obstant això, cal escoltar no només els arxius, sinó també els testimonis orals dels qui van ser intèrprets dels enregistraments sonors, o dels seus descendents. Així, els arxius sonors històrics permeten accedir a la dimensió acústica, ontològica i política del passat en articulació amb altres fonts, com ara fotografies, textos i memòries orals, aplanant el camí per revelar narratives absents a l’arxiu i qüestionant o complementant memòries oficials sobre el passat colonial (Valentim, 2022). La recerca amb comunitats africanes s’ha dut a terme mitjançant metodologies col·laboratives i participatives interdisciplinàries que articulen el treball de camp etnogràfic, la recollida d’històries orals i l’escolta compartida d’enregistraments sonors amb les comunitats on es van gravar originalment aquestes col·leccions sonores (vegeu Hoffmann, 2023; Lobley, 2010; Valentim, 2016, 2018, 2022). Aquestes col·leccions no només fan referència a un passat concret, sinó també al present i al futur, en el sentit que influeixen en la nostra visió de la història i en les maneres d’actuar d’avui i de desitjar un altre demà possible. Tenint en compte que l’arxiu històric és una construcció política i social, i tenint com a punt de partida la recerca realitzada amb arxius sonors africans que es van produir en l’àmbit d’expedicions/missions a l’Àfrica, en diversos països, tant en l’època colonial com poc després de la independència, aquest panell convida a debatre diversos temes, entre ells: dilemes i reptes de la recerca amb aquestes col·leccions; estudis de procedència d’aquestes col·leccions i arxius; pràctiques de dominació colonial, violència, agència i estratègies de resistència africana; llegats colonials d’arxius històrics sòlids, continuïtats i discontinuïtats; ús de metodologies participatives i col·laboratives; processos i polítiques de patrimonialització de les cultures expressives africanes, i la seva relació amb les identitats nacionals, culturals i ètniques; possibilitats de descolonització i reparació històrica.