Guinea Equatorial va ser, entre 1968 i 1979, un dels països africans amb una dictadura més cruel. Francisco Macías Nguema va actuar de forma brutal, provocant un exili massiu i deixant molts morts. I, malgrat tot, en aquest període es va viure una eclosió de la música i de l'esport. El règim macista buscava com a principal suport la joventut. Per això va crear dues estructures dirigides principalment als joves: Infotur i Juventudes en Marcha con Macías (més endavant aquesta convertida en Milicia). Posteriorment se'ls va afegir una estructura dirigida als nens i preadolescents: la Juventud Hormiga. Aquestes institucions van tractar de difondre moltes activitats musicals i esportives per al seu públic. L'esport va convertir-se en una forma d'oci molt present, ja que la manca de recursos impedia d'altres activitats d'oci i Macías considerava essencial consolidar el sentiment de nació en uns territoris que no el tenien. Els estadis combinaven la seva funció esportiva amb un important paper polític: era on es jugava a futbol i on s'hi realitzaven d'altres competicions deportives, però també era l'escenari dels mítings, on s'hi feia la "gimnàstica massiva" d'origen nord-coreà i on es realitzaven algunes execucions. La música va usar-se per enaltir el macisme. Alguns destacats milicians eren cantants i el propi dictador els comentava i criticava, personalment, les seves cançons. Bona part dels temes estaven destinats a Macías o al seu partit, el PUNT… A partir del buidatge de fonts primàries, aquesta comunicació tractarà de dilucidar les relacions entre música i política i esport i política en un context d'extrema violència política.
Quan l’horror no fa emmudir ni la música, ni la grada. Guinea Equatorial: 1968-1979.
Gustau Nerín Abad