L’illa de Pagalu hauria pogut formar part del sistema polític São Tomé – Príncipe. La’n van separar els pactes entre Espanya i Portugal; però sobretot el diferent paper que van tenir en el comerç triangular d’esclaus: mentre que l’arxipèlag va formar part de les anomenades illes intermèdies, Annobon va ser recer per a pròfugs, trànsfugues i desertors d’aquell negoci abominable.
Conjurats en un sol poble, Palé, i unes poques parròquies disperses, els unia una confabulació de cautela i de discreció que els feia refusar qualsevol contacte amb la mal anomenada «civilització», els blancs europeus i llurs sequaços africans. Per a la qual cosa van bastir una identitat que els preservava: una religió cristiana sincrètica, una organització social característica i tota una colla de textos orals que segellaven aquest seu tarannà: repressió o contenció?
Aquí no sempre hi va haver canya, ni cacau, ni vaixells per aprovisionar; sinó una economia de subsistència i molt de temor. Els humans, de la mateixa manera que esvanim la por dels infants amb contes fantàstics, atenuem l’esporuguiment dels grans amb relats èpics que fem servir alhora per contenir-nos, resignar-nos, protegir-nos i custodiar-nos. És aquí on hem de situar l’epopeia de Lohodann, que vaig publicar fa molts anys i que recentment ha estat visitada per col·legues admirats com ara Arlindo CALDEIRA o Jeroen DEWULF:
En una situació d’amenaça exterior greu a la qual no es pot fer front amb els mitjans normalment disponibles, Lohodann ens ensenya què cal fer per afrontar-la, quina mena de moviments són necessaris, fins a quin punt cal la cohesió social, on hem d’anar a raure per derrotar-la, i qui ens hi pot ajudar: és a dir, una reafirmació de la identitat annobonesa que la meva intervenció pretendrà analitzar a partir del funcionament intern d’aquest relat.
