La història de la medicina ha estat clàssicament un dels pilars de la història de la ciència, a la seva vegada un puntal de la presumpta història universal, inevitablement escrita en clau occidental, per no dir europea. La irrupció de la història global ha alterat aquest esquema, però sobretot diversificant tímidament els centres-món històrics, sense donar protagonisme real a les perifèries, de cara al futur. Per altra banda, l’esclat de la decolonialitat ha desautoritzat l’èpica de la Gran Història, però el pes de la perspectiva individualista i dels col·lectius en la diàspora (sovint de longue durée), instal·lats en contextos cosmopolites, tendeix a infravalorar les situacions de pluralisme cultural, tan perceptibles en certes perifèries, i en particular en l’Àfrica Negra. La conseqüència és una infravaloració de la diversitat imperant en la societat global: si no es corregeix aquest enfocament, és fàcil preveure la perpetuació de disfuncions comparables a les d’anteriors moments d’intensificació de la globalització (com la tracta d’esclaus, la colonització o la guerra freda i el subdesenvolupament…).
La comunicació vol contribuir a trencar aquesta tendència, a través d’un dels camps més sensibles del bucle del progrés il·lustrat; la salut. A partir de diferents línies de recerca col·lectiva dutes a terme durant més de 15 anys, proposa explorar un escenari de treball compartit que qüestioni la eurocèntrica Necessitat atribuïda a la història de la ciència mèdica, focalitzant la seva interacció amb les medicines locals al sud del Sàhara. El marc és el que podríem anomenar “deconstrucció” africana de la medicina tropical. Aquesta divisió suposadament ecològica, nasqué en realitat d’una visió imperialista de la salut, que ha desembocat en el sistema de “fronteres sanitàries” que l’ODS3 no sembla en condicions d’abolir o superar. Les aportacions metodològiques de l’etnografia són crucials per refer el discurs mainstream i explorar el potencial de la iatrodiversitat.
