54. Àfrica, entre l’ocàs i el progrés

PANELL, “ÀFRICA, ENTRE L’OCÀS I EL PROGRÉS: CAUSES I EFECTES” Eugenio Nkogo Ondó Conscients de la contrarietat o de l’oposició que hi ha hagut tant en l’ordre lingüístic-semàntic com en el lògic-ontològic entre aquests dos conceptes: l’ocàs i el progrés, com a determinants que categoritzen, defineixen o descriuen els estats, o les essències dels fenòmens naturals i humans, hem jutjat oportú verificar aquesta oposició al continent africà. Per això, és necessari fer una ràpida ullada sobre la seva història abans i després de la colonització. Sense ser historiadors sinó simples observadors de la realitat humana, potser adeptes o partidaris de les línies traçades per la Filosofia de la història, intentarem aclarir les incògnites o els dubtes que ens sorgeixin sobre això i interrogar-ne les causes i els efectes. El seu antic mapa geopolític on sobresortien el sistema imperial, acompanyat de grans o de petits regnes, es veurà progressivament enfonsat i fins i tot desconegut i obnubilat per la penetració impetuosa del colonialisme en tots els racons. Més encara, aquest mapa serà definitivament substituït pel sorgirà de la Conferència de Berlín (1884-1885), reconeguda universalment com la “Conferència del repartiment d’Àfrica”. A partir d’aquí, es dividirà en tantes parts com aquells països que van discutir o van participar en el maleït “repartiment”. Així, veiem que aquesta immensa terra, que la investigació antropològica ha atorgat el títol universal de Bressol de la Humanitat sobre el qual van aterrar l’islamisme, als segles VII i VIII, i el cristianisme al segle XV, es compondrà de regions amb diferents denominacions, com ara: Àfrica francesa, anglesa, alemanya, portuguesa, espanyola. Després que Alemanya perdés les seves colònies africanes i asiàtiques, encara que hagués deixat olor inesborrable en moltes, però, va ser exclosa de la sagrada missió “civilitzadora” que havien de complir els altres països europeus. Amb aquesta exclusió, es va quedar definitivament configurat el mapa geopolític africà vigent fins als nostres dies, que, com ja hem dit, va sorgir a finals del segle XIX. Si l’aculturació i la inculturació van significar la suplantació de les cultures locals o tradicionals africanes i la seva substitució per les quals imposava el procés colonial dur, això va implicar l’inici de la seva decadència o del seu ocàs. Per això, l’ànsia de la llibertat que impulsarà les seves selectes minories i les seves masses a rebel·lar-se contra tot el que va suposar l’ocàs, per intentar obrir el camí que els conduiria al progrés, un camí ple d’obstacles que dificultaria el fàcil accés a la meta desitjada. En aquesta situació, el Panafricanisme, el primer moviment filosòfic i ideològic de la història universal del pensament contemporani que va prendre la decisió d’enfrontar-se al gran enemic, a l’imperialisme, va adoptar una sèrie d’estratègies per implementar el seu ideal de la lluita per l’alliberament total de Àfrica i del món oprimit. Encara que l’expressió “Pan-African Conference” naixés a Chicago el 1893, el seu millor i màxim precedent remunta a la lluita per l’alliberament del seu poble empresa per l’Imperi Mandingo, en plena Edat Mitjana, quan el seu fundador, l’emperador Soundjata Keita i el seu exèrcit, obtenint una aclaparadora victòria sobre els enemics, esclavistes musulmans, declaren solemnement La Charte du Manden, que ha estat reconeguda posteriorment com la Primera Declaració Universal dels Drets Humans. Mentre el Panafricanisme ressuscita aquest projecte d’Alliberament, l’Imperialisme entra en acció amb la seva contraofensiva per implementar tot el que havia acordat a La Charte de l’Impérialisme o “La Charte de la Servitude”. A causa d’això, cal analitzar tant la seva estructura com les fases de la seva aplicació, que van suposar l’esclat de la tercera Guerra mundial, les terribles o devastadores conseqüències de les quals, Àfrica i tot el mal anomenat Tercer Món pateixen fins avui. A partir d’aquí i, des d’aquesta perspectiva, procedeixo a un estudi detallat dels models teòrics i pràctics de la lluita per l’alliberament africà i per les vies d’accés a un desenvolupament integral, una tasca difícil de fer perquè els seus protagonistes van tenir d’enfrontar-se al doble neocolonialisme: l’exterior i l’interior. L’estreta col·laboració, ben expressat la imposició de les ordres del primer al segon, arrossegarà forçosament els països africans a una autèntica devastació, en què, des dels cops d’Estats imperialistes, per elevar al poder absolut els seus lacais o serfs, passant per la postergació i la persecució dels nacionalistes, condemnats a complir severes sancions depenent del grau d’insubmissió, fins a arribar als assassinats. Immersa en aquesta situació extrema, turbulenta, és un imperatiu interrogar: cap on vas a l’Àfrica? Per tractar el tema, els intel·lectuals africans van publicar, el 2010, una obra col·lectiva amb el títol de 50 ans après, quelle indépendande pour l´Afrique?, en què figura el meu nom com un dels seus coautors. La resposta la trobem a cadascun dels seus països i als corresponents marcs en què s’enquadren. Després dels models de desenvolupament empresos per Kwame Nkurmah i per Jomo Kenyatta, i els seus seguidors a l’Àfrica occidental i oriental, es configura la segona etapa de la lluita per l’alliberament i pel desenvolupament autònom africà, on cal destacar, entre altres esforços , el projecte de la CAE (Comunitat de l’Àfrica de l’Est) i de la nova Aliança dels Països del SAHEL. Això convida a un replantejament objectiu i rigorós de la realitat actual africana i la seva projecció cap al futur. La seva clarificació porta necessàriament a aquesta conclusió: Africa Must Unite, Àfrica s’ha d’unir per ser l’únic protagonista de l’explotació dels seus recursos naturals, per tal de dedicar els beneficis al benestar i al desenvolupament integral dels seus pobles i parlar amb una sola veu al concert de les nacions.