La violència va ser un element estructurador dels sistemes colonials. Per sotmetre els africans, els Estats colonials van haver d’utilitzar la violència, encara que la van combinar amb altres estratègies per controlar les poblacions colonitzades. Al món postcolonial, la violència, va tornar a envair el continent africà, amb guerres, moviments insurreccionals, revoltes, dictadures… Les qüestions que es pretenen debatre en aquesta taula són: quina relació té la violència colonial amb la postcolonial? Són violències de signe contrari o hi ha continuïtats? La violència post colonial és una resposta a la violència colonial? Es podria trobar alguna relació entre aquestes violències i la violència precolonial?
En arribar les independències, l’alt nivell de violència va sorprendre els analistes i es va tendir a considerar la violència colonial com una simple derivada de les problemàtiques colonials. S’argumentava que els conflictes ètnics, regionals, religiosos, identitaris o de classe responien a lògiques desenvolupades durant el colonialisme que sobreviurien breument amb la descolonització. En general, es considerava que hi havia una “violència estructural” que sobrevivia a la descolonització del continent africà. Per a alguns autors, fins i tot, l’explosió de violència viscuda al continent només era una fase d’adaptació al nou estatus, que tindria una durada transitòria. Tot i això, la violència no s’ha aturat.
En tot cas, s’han formulat interpretacions molt diferents. Lange i Dawson, per exemple, mitjançant una gran taula estadística, van apuntar que no hi havia cap correlació significativa entre la violència colonial i l’existència de conflictes postcolonials.
Mahmood Mamdani va tractar aquest mateix tema des d’una altra òptica. Lluny de considerar que tots els fenòmens violents postcolonials es derivaven directament dels fenòmens colonials, va analitzar els conflictes identitaris sorgits després de les independències, concloent que les lògiques d’adscripció eren radicalment diferents en ambdós períodes, posant de manifest que les nacions-Estat africanes no van aparèixer amb la colonització, sinó amb les independències.
Charles Tilly, per contra, no posava tant èmfasi en la violència estatal, sinó que destacava el paper que juguen als conflictes africans forces no estatals, que arriben a desenvolupar la repressió a nivells brutals. Tilly creu que l’existència d’organitzacions especialitzades en la repressió brutal té conseqüències directes en el nivell de violència, sempre que no hi hagi mecanismes de control social que afectin aquestes organitzacions.
En aquest panell es reflexionarà sobre aquesta qüestió, especialment, a partir del cas del colonialisme espanyol a Àfrica. S’intentarà analitzar si la violència del règim de Macías a Guinea Equatorial (1968-1979) va ser una continuació de la violència colonial franquista o si va ser una violència d’un tipus radicalment diferent de l’anterior. A més, es tractarà de percebre fins a quin punt determinats procediments eren una rèplica a la violència colonial, que només afectava els privilegiats del colonialisme, o si les principals víctimes del colonialisme també van ser víctimes del macisme. Es tindran en compte les reflexions sobre la violència colonial exposades en el context guineoequatorià per les investigacions de Celeste Muñoz i Gustau Nerín, i en el context postcolonial de Max Liniger-Goumaz. Sobre el cas marroquí es tindran en compte els treballs de Josep Lluís Mateo Dieste i José Luis Vilanova. Per al Sàhara es faran servir també els textos d’Alberto López Bargados.
Però la reflexió colonial i postcolonial en el cas equatoguineà i en el marc espanyol es vol comparar amb altres processos que s’hagin desenvolupat en altres parts del continent: Uganda, Angola… Es vol una reflexió que desbordi el marc hispànic i que serveixi per analitzar diferents tipus de colonialisme en contextos africans diferents.