La història de la medicina ha estat clàssicament un dels pilars de la història de la ciència, a la seva vegada un puntal de la presumpta història universal, inevitablement escrita en clau occidental, per no dir europea. La irrupció de la història global ha alterat aquest esquema, però sobretot diversificant tímidament els centres-món històrics, sense donar protagonisme real a les perifèries, de cara al futur. Per altra banda, l’esclat de la decolonialitat ha desautoritzat l’èpica de la Gran Història, però el pes de la perspectiva individualista i dels col·lectius en la diàspora (sovint de longue durée), instal·lats en contextos cosmopolites, tendeix a infravalorar les situacions de pluralisme cultural, tan perceptibles en certes perifèries, i en particular en l’Àfrica Negra. La conseqüència és una infravaloració de la diversitat imperant en la societat global: si no es corregeix aquest enfocament, és fàcil preveure la perpetuació de disfuncions comparables a les d’anteriors moments d’intensificació de la globalització (com la tracta d’esclaus, la colonització o la guerra freda i el subdesenvolupament…).
La comunicació vol contribuir a trencar aquesta tendència, a través d’un dels camps més sensibles del bucle del progrés il·lustrat; la salut. A partir de diferents línies de recerca col·lectiva dutes a terme durant més de 15 anys, proposa explorar un escenari de treball compartit que qüestioni la eurocèntrica Necessitat atribuïda a la història de la ciència mèdica, focalitzant la seva interacció amb les medicines locals al sud del Sàhara. El marc és el que podríem anomenar “deconstrucció” africana de la medicina tropical. Aquesta divisió suposadament ecològica, nasqué en realitat d’una visió imperialista de la salut, que ha desembocat en el sistema de “fronteres sanitàries” que l’ODS3 no sembla en condicions d’abolir o superar. Les aportacions metodològiques de l’etnografia són crucials per refer el discurs mainstream i explorar el potencial de la iatrodiversitat.
Dans une perspective juridique, j’essaie de construire un arrière-plan contextuel aux théories d’Achille Mbembe sur la relation biopolitique entre le corps et l’image. J’utilise comme étude de cas le commerce colonial suisse en France entre le XVIIe et le XVIIIe siècle. Je m’intéresse plus particulièrement à une dimension de l’esthétique qui se superpose à celle de la communauté avec ses rituels, à savoir l’esthétique du luxe. Parmi les principaux biens proposés par les marchands pour acheter les personnes réduites à l'esclavage sur les côtes africaines, on trouve des tissus de coton fins et colorés (appelés indiennes) produits par les marchands suisses. Parallèlement, des ambassadeurs africains dans les ports français informent les marchands de certaines attitudes irrespectueuses des Européens sur les côtes africaines.
Le déracinement vécu par les personnes victimes de la traite passe précisément d’un moment d’abstraction esthétique, dans lequel l’appartenance à la communauté est brisée par le désir des biens de luxe. Le corps des esclaves devient ainsi un simple support pour les attentes économiques. L’esclave est individualisé, devenant un signe noir tracé à la craie sur une feuille blanche, ce signe que l’on retrouve dans les registres des vendeurs et des acheteurs. Cette même dichotomie en noir et blanc entre dans la logique juridique de la différence entre les noirs et les blancs lorsque les ports français commencent à être peuplés d’esclaves transportés en France continentale par leurs propriétaires. Cet esclavage n’est pas prévu par le droit métropolitain français. Cependant, comme nous le montre Sue Peabody, de véritables communautés noires se créent, qui errent dans un vide juridique rempli uniquement par cette différence de couleur.
C'est ici que se manifeste la force de l'esthétique abstraite du luxe dans le commerce mondial, au détriment de l'esthétique communautaire.
In West Africa, the spread of Islamic monotheism was shaped by historical, political, and cultural factors such as conquests, trade routes, and the rise of powerful empires in Ghana, Malí and Songhay landscape. The pursuit of ʿilm (knowledge) through journeying (riḥla) has also been a powerful force in West African Islam, where oral and written traditions coexisted in diverse religious practices.
Unlike the text-based centers of early Abbasid Islam in the Middle East, West African Islam developed an aural character (Schoeler, 2009), leading to hybrid expressions of faith. Sierra Leone offers a unique example of this phenomenon where Christian-Muslim practices have merged over centuries.
The "Chris-Mus" community embodies a distinctive form of monotheism. Islam spread through the region in the 17th century, with the Fula as key missionaries (Jalloh, 1997), while Christianity arrived later via Afro-descendant populations who settled in Freetown. While Islam spread inland across Africa and Christianity arrived by sea, a significant point is that in Sierra Leone, both religious communities were already somewhat distanced from the more dogmatic principles of their respective monotheisms (Samba-Campos, 2024).
Sierra Leone’s distinct religious pluralism has become a cornerstone of the country's renowned religious tolerance. In the digital age, this pluralism continues through the digital Chris-Mus community, which navigates complex intersections of orality, text, and digitality.
My paper explores the Chris-Mus phenomenon as a hybrid religious identity and how premodern Islamic epistemologies rooted in textuality and orality created unique religious learning landscapes.
The journey of ʿilm was based on the oral adaptation of text-mediated Islamic monotheism. In this sense, intermedial approaches to the historiography of creed in West African Islam can illuminate early "written" testimonies prior to the historiographical developments of the 11th-17th centuries.
En s contextos africans, existeix un pluralisme cultural de fet que fa que la perspectiva jurídica col·lectiva potser tan o més pesant que la individual. Es pot llegir aquest fet com un obstacle per als drets, però cal tenir en compte que, en aquestes situacions, l’eficàcia en la prevenció contra la violència de gènere o en la promoció del poder de les dones estan directament relacionades no tant amb el grau d’autonomia garantit a l’individu com per la intensitat i el nombre de connexions de cada persona -de cada dona en el cas que ens ocupa- amb altres col·lectius sovint de vinculació obligatòria, la integració, la identitat amb “comunitats” doncs, com ara el llinatge, el grup d’edat o d’iniciació. Sovint s’entén aquesta imbricació com a repressiva, però la informació etnogràfica, empírica. apunta que també genera oportunitats, opcions estratègiques per a les dones, amb efectes gens menyspreables quant a la producció de benestar en entorns empobrits o amenaçats per la pobresa.
La comunicació posa a prova aquesta línia de recerca a partir de la participació de l’autor en una recerca sobre el poder de les dones a la Baixa Casamance (violència de gènere a les llars, poder vs apoderament -econòmic i polític-, rol de les dones en la construcció de la pau). En la societat de la regió, tant al cor del mon joola (OussouyI com a les zones urbanes (Ziguinchor) i turístiques (Kafountine) més cosmopolites, ben sovint els quadres de possibles violències -sobretot de violències econòmiques, però també físiques-, com ara el matrimoni ofereixen també els principals recursos per prevenir-la o arbitrar-la, així com els eixos fonamental de poder, connectant els àmbits privats i públics. En funció en gran mesura de les possibilitats de mobilitzar conjunts identitaris que desborden el quadre domèstic i que poden influir en l’arena política local.
The overall picture in African politics unveils youth as a significant group and constituency, with a great potential to impact and transform the political landscape. However, existing scholarship delineates two primary trajectories: a decline in youth participation and detachment from conventional political avenues, attributed to factors such as limited access to political information, weak perceptions of electoral contexts, and diminished levels of national identity and democratic support; and the co-optation of youth by formal political authorities, despite their exclusion from significant participation venues. In South Africa, the disparity between youth representation in parliament and the population is striking. Utilizing data from the Afrobarometer, the first section aims at mapping youth’s political interests and examining trends in student protest, with a particular focus on the #FeesMustFall Movement. The second part focuses on youth representation in the National Assembly: employing an original biographic dataset from HOME Project (How Members of Parliament in Africa Represent Their Constituencies), we analyse the profiles of youth parliamentarians, including variables such as gender, party affiliation, locality, and education. By analysing their work (expressed through parliamentary questions and committee participation in the legislature elected in 2019), we evaluate the youth parliamentarians’ (and the National Assembly’s as a whole) responsiveness to the youth concerns previously identified. Understanding who are the youth MPs of South Africa and how does their parliamentary work address the concerns of the overall youth population is our main research goal.
