Many Africans now believe that true independence will only begin with the decolonization of the continent’s history and visions of development; that independence goes beyond the removal of colonial administrations when Africans took over the institutions of government merely as gatekeepers of the colonial heritage. African knowledge systems and institutions have continued to be undervalued because of the dominance of Eurocentric mindsets and practices. The movement for decolonization seeks an alternative model of development rooted in African values, and that integrates the traditional knowledge and institutions of local communities in the continent. The paper reviews the trends in African studies and historiography that challenge the unjust traditions, prejudices and exclusion inherent in the colonial legacy. It seeks to restore the distorted image of Africa, and to consider how best to achieve cultural decolonization and self-determination that reconciles modernity with African traditions and institutions. it seeks a model of development that tries to reshape power relations, redress past inequalities, and renegotiate new partnerships with the former colonial powers, and with the new global powers of China and the USA, on the basis of mutual respect, and on terms that ensure that Africa regains control over its politics and economy. The decolonization movement is now complemented by growing decolonial activism, such as the Rhodes-Must-Fall epistemic revolts in Southern Africa against an unjust educational system, and the sustained agitation for the restitution of priceless African artifacts and other items of Africa’s cultural heritage plundered during the colonial period. But there is little consensus on how best to respond in a balanced way to the colonial legacy and Western modernity without throwing out the baby with the bathwater. For this, the paper draws insights from recent studies like EADI's Challenging Global Development: Towards Decoloniality and Justice; and Olufemi Taiwo's book: Against Decolonization …
Francisco Macías Nguema va governar la Guinea Equatorial amb mà de ferro des del 1968 fins el 1979. Assegurava que el principal objectiu del seu règim era acabar amb l'imperialisme i el neocolonialisme i anorrear el llegat colonial. I, malgrat tot, va acabar implantant una dictadura d'una tremenda violència, molt més repressiva que els darrers anys de la colonització, fins el punt que la seva caiguda va ser celebrada massivament pels guineans.
Aquesta comunicació intenta preguntar-se fins a quin punt la repressió desencadenada per Macías era una resposta a la violència de la colonització o reproduïa la mateixa violència colonial. Analitzarà diferents aspectes de la repressió exercida pel règim macista: la legislació, el control dels repressors, el perfil de les víctimes, la personalitat dels executors, l'ús de la ridiculització, l'exemplaritat del càstig, les penes imposades, el biaix ètnic i de gènere… Es tractarà de destriar quins d'aquests elements son d'herència colonial i quins son heretats de les cultures guineanes precolonials; però també es tractarà de veure les influències que arriben d'altres bandes: d'Etiòpia, de Guinea Conakry, de Cuba, de la Unió Soviètica, del Congo… Per altra banda, s'intentarà esbrinar com la situació postcolonial condiciona la política africana perquè de forma simultània apareguin al continent un gran nombre de dictadors que van actuar de forma extremadament violenta.
Guinea Equatorial va ser, entre 1968 i 1979, un dels països africans amb una dictadura més cruel. Francisco Macías Nguema va actuar de forma brutal, provocant un exili massiu i deixant molts morts. I, malgrat tot, en aquest període es va viure una eclosió de la música i de l'esport. El règim macista buscava com a principal suport la joventut. Per això va crear dues estructures dirigides principalment als joves: Infotur i Juventudes en Marcha con Macías (més endavant aquesta convertida en Milicia). Posteriorment se'ls va afegir una estructura dirigida als nens i preadolescents: la Juventud Hormiga. Aquestes institucions van tractar de difondre moltes activitats musicals i esportives per al seu públic. L'esport va convertir-se en una forma d'oci molt present, ja que la manca de recursos impedia d'altres activitats d'oci i Macías considerava essencial consolidar el sentiment de nació en uns territoris que no el tenien. Els estadis combinaven la seva funció esportiva amb un important paper polític: era on es jugava a futbol i on s'hi realitzaven d'altres competicions deportives, però també era l'escenari dels mítings, on s'hi feia la "gimnàstica massiva" d'origen nord-coreà i on es realitzaven algunes execucions. La música va usar-se per enaltir el macisme. Alguns destacats milicians eren cantants i el propi dictador els comentava i criticava, personalment, les seves cançons. Bona part dels temes estaven destinats a Macías o al seu partit, el PUNT… A partir del buidatge de fonts primàries, aquesta comunicació tractarà de dilucidar les relacions entre música i política i esport i política en un context d'extrema violència política.
O objetivo deste texto é, a partir do caso da região do Baixo Kwanza, refletir em torno das dinâmicas de crescimento da província de Luanda na perspectiva do território, identidade cultural e da questão da terra. Desde o começo da década de 2000, esta província tem sido objeto de planos de ordenamento do território baseados na requalificação, reconversão de alguns bairros mais antigos e expansão territorial. Neste sentido, o Plano de Gestão do Crescimento Urbano de Luanda (PGCUL) terá sido o primeiro e a partir de 2015 passaria a vigorar o Plano Director Geral Metropolitano de Luanda, atualizado em 2019. Na vertente da expansão, estes planos definiram as designadas Novas Áreas de Desenvolvimento ou Zonas de Expansão, que se direcionariam para as margens dos rios Kwanza e Bengo. Concomitantemente, o governo de Angola tem instituído desde 2007 as Reservas Fundiárias do Estado para fins de habitação, mineração, agricultura e ecoturismo. Com este instrumento, o tenta assegurar o controle das terras, inclusive através da expropriação de terras ocupadas, principalmente, pelos camponeses desta região, historicamente habitada pelos povos Ambundu. Entretanto, estes planos não são completamente novos. À nível de Luanda urbana, um plano importante teria sido aprovado ainda em 1940, enquanto que nas zonas rurais as reservas de terras vigoraram mais ou menos até 1973. No caso específico do Baixo Kwanza, foi um espaço marcado pela colonização agrária do século XX, fundamentalmente, apoiada na produção agrícola algodoeira e açucareira, existindo ainda até hoje infraestruturas coloniais, tais como barragens, diques, fazendas agrícolas etc. Portanto, as atuais Reservas Fundiárias do Estado incidem sobre zonas já intervencionadas ou demarcadas para o efeito durante o período final da colonização. Em face disso, nosso principal argumento é de que as disputas de terras no hinterland de Luanda representariam também disputas sobre o espólio colonial.
A pesar de los años de dominación colonial bajo la dictadura del general Franco y de dominación postcolonial bajo regímenes totalitarios, no es difícil encontrar voces literarias que describen la experiencia LGBTQ en Guinea Ecuatorial. Aunque la sociedad guineanoecuatoriana sigue siendo una sociedad muy tradicional, heteropatriarcal y represora de la disidencia sexual o de género, varios autores han decidido luchar contra esa represión, a través de la literatura y de la movilización social.
La escritora Trifonia Melibea Obono es un ejemplo sobresaliente de activismo de base y trabajo literario. Sus obras describen las contradicciones y dificultades de las mujeres lesbianas y disidentes de género en la Guinea Ecuatorial contemporánea. Junto a ella, autores más jóvenes como Chris Ada o Gonzalo Abaha han escrito sobre la experiencia de los hombres homosexuales y las interacciones entre sexo, expresión de género y clase social en la sociedad guineana.
En general, sus textos responden a un afropesimismo que utiliza una retórica tremendista para denunciar la discriminación y la violencia que sufren las personas LGBTQ en el país. Ante esta estrategia literaria, cabe preguntarse por el origen y el uso de lo que algunos antropólogos han denominado “déficit de alegría” (deficit of joy). Mi intención es presentar la obra de estos novelistas, reflexionar sobre sus estrategias literarias y políticas y sobre su recepción en Guinea y en España.
