A partir de la provincialització del Sàhara, Espanya es veu obligada a garantir els drets dels espanyols peninsulars als espanyols saharauis, i a desplegar-hi tot l’aparell administratiu i burocràtic. Entre les obligacions hi ha la d’estendre el sistema educatiu per tot el territori, tant a les ciutats com a les zones rurals i desèrtiques. D’aquí neixen les escoles rurals al Sàhara, que adquireixen dues formes, les sedentàries i les nòmades. Ambdues són creades amb dos objectius tan desitjats com envelats pel discurs oficial espanyol: el primer, aconseguir la sedentarització de la població per despullar-la del seu sistema de subsistència nòmada i poder-la incorporar al mercat laboral espanyol, el segon, alfabetitzar la població per inculcar-li la llengua i la cosmovisió espanyoles necessàries per a facilitar la seva inserció laboral. Per a fer-ho factible, una generació jove, inexperta i poc qualificada de mestres espanyols van prendre voluntàriament la decisió d’anar a ensenyar al Sàhara rural, encara que educar fou possiblement la tasca que menys van poder exercir.

Educació a la Província Espanyola del Sàhara Occidental. Les escoles rurals (1960 – 1975).
Coral Moli i Plana